lainformacion.com - Medio Oficial de los Premios Bitacoras 2009
L’Edat Mitjana segons Bradbury
A nivell formal, L’home il·lustrat de Ray Bradbury enllaça amb el gènere medieval de les agrupacions de contes. Com a Les mil i una nits, El Decameró o Els contes de Canterbury, una simple anècdota serveix per agrupar un conjunt de relats breus sorgits en circumstàncies diverses. Així mateix, l’obra de Bradbury s’emparenta amb els relats de viatges fantàstics, on la imaginació medieval fugia de la trista realitat a la recerca de l’unicorn o de les sirenes. Cal demanar-se si aquestes coincidències són fruit d’una pura casualitat.
En els relats de L’home il·lustrat, l’ésser humà està submergit en una nova Edat Mitjana, amenaçat per un Apocalipsi de destrucció total. Igual que en l’època medieval, la por a la mort, a l’aniquilació singular i col·lectiva, és una constant que sorgeix en tots els contes. De tota manera, l’Armagedón no ha de ser executat per un Déu totpoderós i inflexible, sinó per la mà de l’home, el qual ha creat la tecnologia que pot fer-lo volar a altres planetes fugint de l’agonia terrestre que ell mateix ha provocat.
Bradbury descriu una societat científicament molt avançada, de caràcter tecnocràtic, a diferència del món medieval, sotmès a una concepció teocràtica, on Déu era inici i final, alfa i omega de tot l’univers. Si el moviment il·lustrat i empirista dels segle XVIII i XIX va matar a Déu (en tant que centre de totes les coses) i va situar a l’home com a successor, les dues guerres mundials van demostrar el fracàs antropocèntric de la humanitat. L’esperit del Renaixement italià i de la Il·lustració francesa van quedar reduïts a cendres en els camps d’extermini nazis i en les explosions atòmiques d’Hiroshima i de Nagasaki.
Tot just a la meitat del segle passat, mentre els existencialistes reflexionaven sobre l’absurd de l’existència humana, Bradbury mirava les estrelles, fusionant la literatura fantàstica decimònica amb el nou paradigma central que encara domina la societat occidental: la Tecnologia, la nova divinitat cibernètica allunyada de Déu i de l’home. Tanmateix, la mirada de Bradbury és profundament humanística i retrata personatges i conflictes profunds que resulten amplificats sota el teló de fons que ofereix el negre infinit de l’univers. Amor, por, redempció o avarícia segueixen dominant uns homes aïllats, rodejats pel buit absolut del cosmos. En el fons, Bradbury interroga al lector: Què importa l’espai (Mart, Plutó o la Terra) o el temps (1350, 1950 o 2150) si parlem de sentiments humans? On és l’Home?
Medin — 12-12-2005 20:44:14
">Juan José Rodolfo de Cañizares Tudela — 12-12-2005 21:02:42