lainformacion.com - Medio Oficial de los Premios Bitacoras 2009
Manifest d'intencions del grup de lectura "Rocco y Saramago"
Porto setmanes intentant acabar aquest manifest d´ intencions que ja sé ara que és mort abans de néixer. I si així el descric és perquè (com tots els Roccos sabem) aquest és o seria un manifest escrit amb un any de retard.
Renuncio per tant a l´ encàrrec. Per sort cap editor voraç i panxut no m´ havia ofert una sucosa bestreta que segurament jo m´ hauria gastat ja en establiments de dubtosa reputació on senyores que no fumen et demanen si tens el carnet de la FNAC. Tot i això, per evitar que la història m´ adjudiqui el massa pretensiós qualificatiu de “covard miserable” i intentar fer-me mereixedor del més elegant de “covard”, us ofereixo una (breu) reflexió sobre aquesta societat secreta de divendres, cercle iniciàtic truitòfil, motel de vocacions perdudes i il.lusions recobrades, guateque apalancat amb vanes promeses d´ orgia desenfrenada, nau corsària a la qual tinc el plaer adolescent d´ haver-me enrolat, sense saber-ho, una nit d´ estiu, fosca i fresca, a bord del Tsimbali, ancorat a la illa de Skópelos, recordant amb dos amics l´ última trobada d´ un suïcida hongarès i l´ amistat traïda i l´ amor rovellat i les trampes del temps.
A Barcelona, a la convocatòria d´ ampliació de la tripulació s´ hi va adherir un escamot de veterans mercenaris, moderadament escèptics, però interessats per la paga i el botí , un dijous de tardor a Berna 17.
Em vaig associar amb un barbut que havia viscut a la ciutat dels bojos, una franctiradora d´ulls clars, pàtria impronunciable i bikini rebel, un reraguardista despistat i reservat, una ideòloga de la Sensibilitat, uns rínxols riallers que a mi em van canviar la vida, un illenc perdut a terra ferma i una prudent i silenciosa ànima de gata.
Crec que per a tots la literatura havia estat una part important de la nostra vida. Suposo que tots havíem viscut la por a esgotar un llibre. Allò que ens passa quan girem, temorosos, la penúltima fulla, i veiem l´ estèril espai en blanc, i els nostres dits salten a la contraportada i la fan tancar-se sobre la història. Quan fem un sospir de comiat. Quan les mans que han firmat la sentència es penedeixen i recorren la geografia del llibre, la portada, el llom, al qual ens haurem d´ acostumar a partir d´ ara, única faceta visible del que deixem enrera, com la foto d´ un amic que emmarquem i deixem a la llibreria de casa. De tant en tant, els nostres ulls s´ hi detenen, i recordem així que va haver-hi un temps en el que encara no érem qui som avui.
En aquests moments a tots ens agradaria seure a un sofà vell i esquarterat, o a un cafè antic amb cambrer trist, o a una plaça maleïda, amb algú al costat, i deixar parlar al llibre que acabem d´ abandonar, per esmorteir el dolor de la partença.
Doncs sospito ara que això buscàvem.
Xerrar sobre els nostres llibres, i de pas passejar-nos com a espectadors pels grans eixos de la vida: l´ amistat, el secret, el sexe, el temps, els records, la infantesa , l´ amor, la guerra , la por, l´ oblit, l´ avorriment, el descobriment, l´ alegria, la llum, la traïció, la nit, i el destí que un dia algú es va inventar per no haver de prendre decisions cada matí.
Però mai la vida no se´ns rendeix, vençuda i cansada, quan ni on ni com ho vam preveure.
Quan dic Rocco, el meu cap s´ omple de vivències que han anat més enllà del plaer de la literatura. El Mago, la finestra assassina, el tontito del piano, la Superwoman, el ja mític joc de les pel.lícules, una fondue de Sant Jordi, la mascota vampírica, el cartró i el formatge i els cal.leidoscopis i els lavabos que s´ utilitzen per fins diferents als planejats, un viatge al Loira, els canvis de pis, una piscina garrotxina, , un “¡¡ Más vino !! ”, un cap d´ any planejat , l´ ex-libris, la foto del Morel, “què passa si només em fumo un”, un anunci de boda, aquella tempesta d´ un dissabte de juny, el mètode A, el Rufus, l´ enfermetat de la neteja compulsiva, tots els projectes que volem fer i que mai no gosarem tirar endavant.
Tinc la temptació de dir que el millor de tot plegat res no té a veure amb la literatura. Però, tossut, em resisteixo a donar-me per vençut. Si els llibres van de tot allò que enunciàvem abans, qui pot negar que el què ens ha passat és literatura, i que si algú seiés, un matí assolellat de dissabte d´ octubre al parc de Putxet, i un matí gris de dilluns de novembre, amb el nas inflat, a escriure sobre què som i com ens vam conèixer, i què vam fer i plorar i com vam riure i somniar, i estimar-nos, sense dubte voldria ser protagonista d´ aquesta història.
Albert Monforte